L’Esmirna fa el salt al mercat de treball acompanyada pel programa Aprop

Esmirna María Garrido Tapia va arribar a Catalunya fa dos anys i mig. Situacions de conflicte i d’inseguretat la van portar a prendre la decisió de deixar el seu país, Colòmbia, i començar de zero a Barcelona. La seva experiència laboral en els àmbits educatius i comunitaris ha estat clau per poder iniciar un nou projecte professional en el sector social.

Els seus inicis a la Fundació Formació i Treball van ubicar-la en el terreny laboral propi de la ciutat, tal com diu ella mateixa. Començar a treballar en un nou país requereix incorporar molts coneixements que tenen a veure amb la cultura del treball pròpia del lloc, els seus codis de socialització, tota la normativa per gestionar la relació amb l’empresa, la ciutadania, i altres. L’acompanyament i l’orientació que va rebre, la van ajudar a situar-se en aquest nou context.

L’Esmirna va accedir al Programa Aprop, Servei d’atenció Domiciliària, dissenyat per facilitar una feina digna als qui busquen oportunitats laborals en l’àmbit de les cures alhora que ofereix un servei de qualitat a les famílies que necessiten un/a cuidador/a. Ara treballa a la Fundació Acollida i Esperança, en el programa Emancipa’t, com a treballadora familiar.

Esmirna, quina formació t’ha permès accedir a la feina que fas actualment?

En el meu país vaig fer formacions en l’àmbit de la geriatria, allà se’n diu cura d’adults. Aquí he fet diversos cursos en el mateix àmbit. També tinc formació en primers auxilis. Dins del programa APROP vaig participar en una iniciativa molt bonica anomenada “Ens cuidem”. Es basava molt en la part emocional i en la cura de la persona com a tal, no pas com a usuària d’un servei. Entre una formació i una altra vaig fer un CP d’Inserció Laboral per a persones amb discapacitat. Tot plegat m’ha permès accedir a la feina que faig actualment.

Ara has parlat de la dimensió de la persona i de com vas connectar amb aquesta manera d’aproximar-se als usuaris i usuàries entenent-les com a individus. En què es tradueix aquest aprenentatge a l’hora de treballar?

Bé, en el meu país vaig treballar amb les persones grans, amb persones dependents. Però allà no et parlen de l’escalfor humana que has d’integrar en el teu dia a dia per no tractar a una persona com algú que necessita, sinó com a algú que ja té, però a qui cal ressaltar els seus dons, per dir-ho així. Aquí mirem a la persona. Què necessita aquesta persona? Què està demanant? Com ho demana? Respectar els seus espais, respectar els seus valors, respectar les seves decisions també, les oportunitats que aquesta persona té. És a dir, no minimitzar els desitjos i les necessitats de la persona en si. Molt interessant. Això va ser el que ens van ensenyar a Ens cuidem.

Llavors, quina és la teva feina ara?

Bé, jo en aquest moment estic exercint com a treballadora familiar en una fundació i cuido a persones grans. Miro que prenguin la seva medicació i que es trobin bé, els acompanyo en el dia a dia, intento motivar-los, parlo amb elles. Són persones que no tenen família, que estan soles, que tenen algun tipus de dependència, sigui psicològica o física. Necessiten aquesta persona que estigui pendent d’elles. Alguns no saben cuinar, llavors em toca orientar-los en com es prepara un plat, com es fa un llit, com es neteja el pis on viuen, com mantenir-se polits. 

Els hàbits bàsics per a poder tenir una vida digna, no?

Sí, sí, sí. Com orientar-los i donar-li valor a allò que fan. Perquè molts senten que ja no volen fer res més, que no volen avançar més, que estan cansats. Llavors, tenir a algú que els motivi, que els digui que sí que valen, que encara són aquí, que aprofitin el temps, són cosetes que encara que es vegin molt mínimes, sí que són necessàries.

Segur que una feina com aquesta, on estàs en constant contacte amb persones, et posa reptes en el dia a dia. Quines coses són més difícils d’aconseguir? I quines et donen més satisfacció?

Bé, el fet de tenir l’oportunitat de cuidar-los a ells, ja és una satisfacció. Tanmateix, sí que es presenten alguns inconvenients, especialment pel que fa al tarannà. Les persones no s’acoblen tan fàcilment a una persona nova que ve i els diu: “Miri, ha de netejar millor l’habitació”. Lògicament per a ells és un xoc tenir a algú que constantment els digui com han de fer les coses. Al principi, això va ser el que em va costar, que em rebessin en els seus espais i que acceptessin la meva orientació. Però avui dia ja no, arribo i ells saben com han de mantenir les coses i és més el temps que estic amb ells compartint espais agradables que dient-los el que han de fer. És diferent.

Com valores el programa Aprop?

Per a mi és un programa molt important. És un programa que recull tot el que té a veure amb la nostra inclusió com a migrants. Em sembla un bon programa per a obrir les portes a les persones que volen aportar en el procés, que volen créixer en aquest procés. Perquè, així com hi ha coses bones, també n’hi ha negatives. Però, especialment, aquest programa considero que és una porta perquè nosaltres puguem integrar-nos més fàcilment al territori.

És clar, perquè entenc que són moltes les dificultats que cal afrontar una vegada arribes a un país que no coneixes. Com t’has sentit en aquest procés d’aterrar, des del punt de vista de com et tracten, com et mira el teu entorn, pel fet d’acabar d’arribar i haver de fer-te el teu lloc al país?

Sí, sí. Potser en part m’ha servit l’experiència que he tingut, perquè ja he treballat en el sector social. Però el fet d’arribar a un territori en què tot és totalment diferent sí que fa una mica de por. Però en general, jo no m’he sentit exclosa en cap moment, per a res. Jo he sentit que se m’ha rebut, que m’han orientat, que he anat a les entitats que he necessitat. I, precisament, gràcies a aquesta direcció i a aquest procés que he seguit pas a pas, amb el suport de tantes persones que m’han ajudat, penso que estic on estic. Però per a mi no ha estat tan difícil integrar-me, com potser per a altres persones que encara els costa seguir paràmetres, pautes, complir algunes regles, potser per a uns altres ha estat més difícil.

Sens dubte, entenc que el compromís i la teva formació et donen unes eines que et faciliten encarar les dificultats i poder accedir millor a la informació, gestionar-la.

Total. Jo això ho emmarcaria potser en una paraula i és el fet que a vegades sona una mica dur, és que jo vinc d’una institució en la qual es mana i s’obeeixen. Potser a moltes persones els falta aprendre a obeir, potser no trobo una altra paraula millor, però cal complir. Quan un compleix amb el que se li està demanant, amb la norma, amb les regles, amb l’orientació, quan un compleix amb el que li toca, no té per què haver-hi dolor.

Llavors, en aquest procés sento que gràcies al fet que he sabut escoltar, al fet que he tingut bones persones al meu voltant, al fet que les persones que han estat amb mi m’han donat suport i que jo he escoltat la seva orientació, potser això m’ha ajudat a estar on estic.

I Esmirna, com visualitzes el teu futur a curt termini?

Voldria poder dir que ja ho tinc clar. Però per ara vull continuar treballant en l’àmbit social, establir-me físicament en un espai digne per a mi i per a la meva família, perquè aquí estic amb la meva filla. I poder tenir el temps, a més de, lògicament, l’estabilitat econòmica, per poder dedicar-me a ajudar a altres persones que ho necessiten.