“Jo no vaig arribar perquè em regalessin res. Vaig venir aquí a treballar.”

10 novembre 2021 Notícies

L’Ana Mª Martínez, va arribar a Catalunya 30 d’abril de 2019 des de Caracas, Veneçuela, té quaranta-nou anys i ha començat a construir una nova vida a Catalunya. La història que la uneix a la Fundació ja diu moltíssim d’ella. Quan feia un mes que havia arribat a Barcelona passejava pel barri de Sant Antoni i va veure la botiga del carrer Viladomat, de la nostra cadena Botiga Amiga.  Li van cridar molt l’atenció els vinilats i els cartells que feien referència al nostre projecte social i a partir d’aquí no va parar fins que va aconseguir entrar a l’entitat. En el seu país tenia una botiga de roba i la seva família sempre havia estat vinculada al comerç. Ara fa un itinerari d’inserció i treballa a la nostra cadena de botigues.

 

Per què vas marxar del teu país?

Per la situació política i social. Van començar a passar moltes coses i finalment vaig marxar. Tenia el meu negoci, una botiga on venia diferents marques de roba. A partir d’un moment el govern va començar a sancionar els comerços, grups organitzats van entrar a casa meva, van segrestar la meva sogra, em van robar molts diners, les joies, els electrodomèstics. La policia em va aconsellar que no denunciés perquè corria el risc que em segrestessin i fins i tot que em matessin a mi o a la meva família. Vivia amb angoixa constantment. 

Com vas marxar del país?

Vaig marxar en avió. El meu pare és català, els meus avis van deixar Espanya en l’època de Franco, se’n van anar a Veneçuela i van construir una vida. El meu pare es va casar amb una veneçolana. Jo em vaig formar en la cultura espanyola, em vaig criar amb els meus avis. Tinc la nacionalitat espanyola. Però mai havia pensat de fer una vida aquí. 

Vaig venir sola, la meva filla ja havia sortit de Veneçuela feia temps. Va viure quatre anys a Dublín, després ha viscut a altres països. Fa set anys que no la veig. Em va dir que no tenia futur a Veneçuela i va marxar. Avui en dia crec que és la millor decisió que ha pres.

Què estàs fent actualment (feina, estudis, …)?

Actualment treballo a la Fundació Formació i Treball. Vaig esbrinar que l’única opció d’entrar a la Fundació era a través de l’assistenta social. Vaig anar a la meva assistenta i la vaig informar sobre la Fundació, sobre què fan. Ella només la coneixia per haver-hi enviat persones a recollir roba.  Finalment hi va contactar, em va demanar el currículum i aviat em va trucar la Fundació. Quan vaig entrar vaig conèixer l’equip de botigues i vaig començar a treballar a la nova Botiga Amiga de Santa Coloma. M’han donat l’oportunitat de treballar i he après moltíssim. M’he format de veritat per poder sortir a treballar al mercat laboral d’aquí.

Quines són les barreres més grans que t’has trobat quan has arribat a aquest país?

La barrera més gran va ser que no tenia el meu DNI ni el passaport espanyol. El meu pare no ens va inscriure mai en el sistema espanyol. Vaig estar un any sense feina. Gràcies a déu la meva tieta em va acollir a casa seva mentre cercava papers i una feina. Jo crec molt en l’atracció i sempre penso que hi ha possibilitats d’aconseguir feina. No estic començant de zero, tinc molts coneixements. Quan em van sortir els papers, ja va arribar la pandèmia. Després va arribar el meu marit, que va demanar asil polític.

El meu país el van aixecar els espanyols, els portuguesos i els italians. Sempre ho dic i ho remarco a tothom. Eren els propietaris dels forns, les botigues de menjar, les sastreries. El govern veneçolà els va donar una oportunitat. Podien portar els seus familiars, podien treballar perquè tenien un conveni amb altres països. Crec que a Espanya li falta això. Tot i que Barcelona està ben estructurada per acollir les persones immigrants, hi ha moltes ajudes. 

La qüestió és que hi ha ajudes, però no donen el permís de treball. Les persones queden en els llimbs. Haurien de donar l’oportunitat de treballar. Jo vaig arribar aquí a treballar sense importar-me de què. Jo no vaig arribar perquè em regalessin res. Vaig venir a treballar.

Què ha estat més difícil de gestionar emocionalment, personalment? Què és el més difícil del procés migratori?

Et deprimeixes. Jo vaig deixar casa meva, la vaig tancar amb tot intacte. Vaig trigar tres mesos a fer la maleta. Només dues maletes de 23 kg cadascuna. Ficava una cosa, la treia l’endemà. No sabia què triar. El moment en què tanques la porta és molt dur, la incertesa. Moltes vegades em desperto i penso que sóc a casa meva. I no, sóc en una habitació llogada a casa ma tieta. No sóc jo la mestressa de casa meva. A vegades em llevo amb ganes de llançar la tovallola, però penso, per què? Aquí tinc qualitat de vida, si m’he posat malalta vaig al metge i m’atenen. Allà no, no hi ha medicaments. Amb el que guanyo puc ajudar la meva família, pago el meu pis, m’alimento. 

Què et planteges en el futur més pròxim?

Jo no vull tornar a Veneçuela. Tinc molts projectes en el meu cap. Faig una altra activitat:  dono classe d’esport i nutrició. Tinc formació, però no la tinc homologada. A Barcelona hauria de repetir estudis. Aquest és un dels meus somnis. I la meva altra passió és la moda i el comerç. Ara, el meu objectiu, seguir treballant, creixent i aprenent. Per això també vull aprendre català. Jo era atleta, era culturista i vaig quedar campiona de la meva categoria.

#inclusióésdiversitat

* Subvencionat a la convocatòria per a l’any 2021 per a la concessió de subvencions a les empreses d’inserció per a la realització d’accions per a la millora de

l’ocupació i la inserció laboral dels col·lectius en risc o situació d’exclusió social (Resolució EMT/1977/2021, i Ordre TSF/235/2017)

Línia 1 i Línia 2

Expedient número TSF104/21/000005.

Amb el suport de:



VEURE TOTES LES NOVETATS