La lluita de milers de dones per la millora de les condicions laborals, arran de la seva incorporació al mercat de treball industrial, és el que va configurar i consolidar el Dia Internacional de la Dona. Al llarg dels segles XIX i principis del segle XX el seu activisme, es va estendre pels Estats Units, Europa occidental i la Unió Soviètica i va incorporant la defensa dels seus drets civils, entre ells el dret a vot, l’altre gran reivindicació que conflueix en la celebració d’aquest dia.
Dintre del pensament socialista, dones nord-americanes, d’Europa Central i de la Unió Soviètica van anar construint un ampli moviment a través de manifestacions, espais de debat i vagues, com la de les camiseres de Nova York el 1909, dirigida per Clara Lemlich, o la de les 3.500 treballadores del sector tèxtil d’Igualada. En l’imaginari col·lectiu, també és molt present la mort de les 123 treballadoresa la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York, que va esdevenir una espurna per a la mobilització massiva.
L’establiment formal d’un Dia Internacional de la Dona es va iniciar el 1910, quan la socialista Clara Zetkin llençava la proposta d’establir-lo, una idea que va tenir ressò a l’any següent, on més d’un milió de dones europees i nord-americanes sortiren al carrer com a acte reivindicatiu. La data definitiva del 8 de març es tanca el 1917 amb la manifestació de dones Russes demanant la fi de la Primera Guerra Mundial en el marc d’aquest dia de lluita feminista.